Caribou 27/Febrer/2008
Posted by hibakusha in Música.Tags: electrònica, Primavera Sound 2008, canadà
add a comment
És possible que aquest mes sí que cobri… i abans de que els calés passin a ser propietat del senyor Vodafone, Repsol o Caprabo vull triar un festival d’estiu i comprar l’entrada. Ciutadans, repasseu cartells quan us escaquegeu de la feina.
Fa uns anys que algú anomenat Manitoba feia electrònica amb tocs naïve d’aquests que l’Amélié va posar de moda:
L’estil ha canviat amb el temps, més poppie i menys electrònic, però els samples de sons de joguines, picarols i altres coses rares segueixen apareixent de tant en tant.
El que ha canviat radicalment és el nom del grup: un bon dia el senyor Richard Manitoba (res a veure amb ells) els va denunciar perquè usaven el seu nom… així que van passar a dir-se Caribou. Sembla que només va denunciar el grup, i va deixar en pau a la província canadenca de Manitoba. Posats a fer, hauria sigut interessant veure la sentència. Fa poc es va donar el mateix cas amb una empresa, Zara, i un poble turc, Zara. Suposo que no els faran canviar de nom.
En fi, que Caribou o Manitoba són els noms artístics del doctor en matemàtiques canadenc Daniel Snaith (1979). El primer disc és del 2001 i en porta uns set (més infinitat de singles i edicions de tres o quatre cançons).
Aquest any actuaran al Primavera Sound, i en principi el que es podrà veure serà més semblant al disc Andorra (2007) que al que hi havia al primer vídeo. Per tancar, doncs, una cançó més recent:
Josh Rouse 25/Febrer/2008
Posted by hibakusha in Música.add a comment
Fa un dia rúfol. Tot i que no fa fred, en una pel·lícula algú hauria tingut el detall de posar una llar de foc encesa dins del pla, perquè queda bé amb la il·luminació. Però avui no porto la llar de foc a sobre i no he vist una càmera des que fa un parell de setmanes van rodar un anunci a la botiga del davant, així que per ambientar haurem de tirar de la meva música habitual dels dies de pluja:
El Josh Rouse (EUA, 1972) diu que es considera un cantautor dels 70, i va amb la guitarra amunt i avall, com s’ha fet tota la vida, des que el 1998 va publicar el primer dels seus set discos. Fa cançons senzilles i cantables. Si porteu barret de cowboy i botes punxegudes a vegades us entraran ganes de ballar en línia, marcant el ritme. L’ombra del country no és exagerada, però al cap i a la fi va néixer a un poble de 600 habitants a Nebraska on fa pinta de fer molt de fred… En general són cançons intimistes, ben fetes, una mica melangioses però sense depressió.
Després de l’èxit més que considerable de Nashville (2005), es va traslladar a viure a alguna banda de la costa valenciana on, fins on he pogut llegir, es dedica a fer cançons, aprendre castellà i, com no, dormir la migdiada i explicar-ho a les entrevistes que li fan.
Les migdiades deuen ser constructives. Si algú sap un ús per rúfol que no sigui fa un dia rúfol, que m’ho digui, sisplau.
No pienses en un elefante 24/Febrer/2008
Posted by hibakusha in Assaig, Llibres.Tags: amèrica, lakoff, llengua, política
1 comment so far
Les eleccions són moments especialment perillosos pel ciutadà. Al tombar qualsevol cantonada pots anar a parar a mans d’un polític sense escrúpols que espera ansiós que algun despistat indefens hi passi per muntar-li per sorpresa un míting amb banderes, globus, himnes i gent feliç, confiada i ben pentinada que mira a càmera des del darrere del candidat. Quin pànic.
Total, que mentre buscava alguna cosa per defensar-me del Rajoy, el Zapatero, la Clinton i l’Obama vaig trobar No pienses en un elefante, de George Lakoff. No és prou gruixut per fer-lo servir d’arma, però tot i així és interessant donar-li una ullada.
El George Lakoff (1941) és lingüista, professor universitari i ideòleg del partit demòcrata dels Estats Units. En aquest llibre analitza les claus de l’èxit del discurs republicà, que segons ell ha aconseguit consolidar la ideologia conservadora a la societat nord-americana gràcies a un bon ús del llenguatge. (més…)
Beirut 23/Febrer/2008
Posted by hibakusha in Música.Tags: indie, Música, pop
1 comment so far
Fa uns dies que escolto música de diumenge al matí. Es diuen Beirut, tenen un parell de discs i la veritat és que és graciós veure un ukelele i una trompeta junts en un grup pop.
Un videoclip: Elephant Gun, del disc Lon Gisland (2007). No sé si m’agraden més la música o les imatges:
Zach Condon (amb bigoti al vídeo) va néixer als EUA, té 22 anys i, segons la Wikipedia, toca l’ukelele perquè té una lesió al canell que no li permet agafar bé una guitarra, que té un pal més gran.
Van tocar al Primavera Sound de Barcelona el 2007, i sembla que apareixeran per Benicàssim el proper estiu.
Més cosetes a la web de la banda, www.beirutband.com.
