Mendetz van començar a fer cosetes el 2003 i van publicar el primer disc (i únic fins el moment) el 2006. Són de Barcelona, quatre nois, i tenen guitarres, baix, bateria i un parell de casios pels sorollets.

Si el disc no us acaba de fer el pes, intenteu anar-los a veure. De moment no porten quaranta tràilers com els Stones, però tot i així m’agraden molt més en concert. Aquest estiu teniu l’oportunitat al Creamfields, a Almeria. Podeu tafanejar a la seva web i a MySpace.

Fa uns anys que algú anomenat Manitoba feia electrònica amb tocs naïve d’aquests que l’Amélié va posar de moda:

L’estil ha canviat amb el temps, més poppie i menys electrònic, però els samples de sons de joguines, picarols i altres coses rares segueixen apareixent de tant en tant.

El que ha canviat radicalment és el nom del grup: un bon dia el senyor Richard Manitoba (res a veure amb ells) els va denunciar perquè usaven el seu nom… així que van passar a dir-se Caribou. Sembla que només va denunciar el grup, i va deixar en pau a la província canadenca de Manitoba. Posats a fer, hauria sigut interessant veure la sentència. Fa poc es va donar el mateix cas amb una empresa, Zara, i un poble turc, Zara. Suposo que no els faran canviar de nom.

En fi, que Caribou o Manitoba són els noms artístics del doctor en matemàtiques canadenc Daniel Snaith (1979). El primer disc és del 2001 i  en porta uns set (més infinitat de singles i edicions de tres o quatre cançons).

Aquest any actuaran al Primavera Sound, i en principi el que es podrà veure serà més semblant al disc Andorra (2007) que al que hi havia al primer vídeo. Per tancar, doncs, una cançó més recent:

El Josh Rouse (EUA, 1972) diu que es considera un cantautor dels 70, i va amb la guitarra amunt i avall, com s’ha fet tota la vida, des que el 1998 va publicar el primer dels seus set discos. Fa cançons senzilles i cantables. Si porteu barret de cowboy i botes punxegudes a vegades us entraran ganes de ballar en línia, marcant el ritme. L’ombra del country no és exagerada, però al cap i a la fi va néixer a un poble de 600 habitants a Nebraska on fa pinta de fer molt de fred… En general són cançons intimistes, ben fetes, una mica melangioses però sense depressió.

Després de l’èxit més que considerable de Nashville (2005), es va traslladar a viure a alguna banda de la costa valenciana on, fins on he pogut llegir, es dedica a fer cançons, aprendre castellà i, com no, dormir la migdiada i explicar-ho a les entrevistes que li fan.

Les migdiades deuen ser constructives. Si algú sap un ús per rúfol que no sigui fa un dia rúfol, que m’ho digui, sisplau.

Total, que mentre buscava alguna cosa per defensar-me del Rajoy, el Zapatero, la Clinton i l’Obama vaig trobar No pienses en un elefante, de George Lakoff. No és prou gruixut per fer-lo servir d’arma, però tot i així és interessant donar-li una ullada.

El George Lakoff (1941) és lingüista, professor universitari i ideòleg del partit demòcrata dels Estats Units. En aquest llibre analitza les claus de l’èxit del discurs republicà, que segons ell ha aconseguit consolidar la ideologia conservadora a la societat nord-americana gràcies a un bon ús del llenguatge.

Les tesis principals són senzilles, i és fàcil veure’n exemples arreu, especialment durant la campanya electoral:

1. El vocabulari sempre fa referència a tercers conceptes, no sempre explícits, que cal que siguin els que a tu t’interessen. Per exemple: després de la caiguda de les Torres Bessones l’any 2001 es podia parlar d’atemptat o d’atac. Els dos són una descripció vàlida, però usar la paraula atac relaciona el fet amb la guerra, i d’aquí a enemic, defensa, represàlies, bombardeig. En canvi, parlar d’atemptat deriva més aviat cap a responsables individuals, no països, cap a judici, acció policial, etc. La tria de vocabulari va facilitar, en aquest cas, començar una guerra que en altres circumstàncies la població no hauria acceptat. Un altre exemple: abaixar impostos i retallar el pressupost del govern és el mateix. El primer cas implica una descàrrega pels ciutadans; en el segon es fa referència a la pèrdua de serveis públics.
   No has de fer servir el vocabulari de l’adversari, perquè quan ell l’ha utilitzat en discursos anteriors ha construït implicacions que tu ja no pots controlar.
2. Els valors són més importants que els fets. Ens movem per valors: les idees i els fets serveixen per reforçar-los, però és difícil que ens facin canviar de parer amb un argument lògic. És habitual trobar persones amb pocs recursos econòmics que voten partits de dretes, tot i que en teoria el que els convé és un govern d’esquerres. Els valors, la identitat, s’imposen sobre la lògica.
   Si un fet no encaixa amb el teu esquema mental establert, el més probable és que l’ignoris i prou.
3. Els progressistes (demòcrates) i els conservadors (republicans) es diferencien pels valors que defensen. En general, els progressistes tenen els valors d’una família protectora (igualtat, protecció, responsabilitat compartida, p.ex.) i els conservadors els d’una família “de pare estricte” (disciplina, autoritat, recompensa pels mèrits individuals, p.ex.).

A partir d’aquestes tres idees, Lakoff fa les seves recomanacions: utilitza sempre el teu vocabulari per parlar, tria el que et sigui favorable, i defensa des dels teus valors, o utilitza els de qui vols convèncer per argumentar a favor teu. En una discussió on defensis el matrimoni homosexual, parla a favor de la igualtat de drets i digues que ningú no té dret a dir-te amb qui t’has de casar; no t’encaparris a defensar que existeixen diversos models de família i que tots poden ser igualment satisfactoris per educar les criatures, perquè el teu interlocutor es poc probable que comparteixi aquest valor. El primer argument coincideix amb el model del pare estricte: es reforça l’autoritat del cap de la família; el segon argument xoca contra el mateix model: la família tradicional és un pare sever, una mare carinyosa i uns nens obedients i disciplinats.

No cal estar d’acord amb tot el que diu aquest home, però les reflexions són interessants. I et pot donar un parell d’idees per quan negociïs un augment de sou. O per quan arreglis el món amb els sogres, a l’hora del cafè.

No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político. George Lakoff.
Editorial Complutense. Madrid(2004).
Edició de butxaca, de 174 pàgines. Val 10€, que són 0.057€/pàgina.
L’original anglès es titula “Don’t think of an elephant!” i l’ha traduït Magdalena Mora.

Un videoclip: Elephant Gun, del disc Lon Gisland (2007). No sé si m’agraden més la música o les imatges: 

Zach Condon (amb bigoti al vídeo) va néixer als EUA, té 22 anys i, segons la Wikipedia, toca l’ukelele perquè té una lesió al canell que no li permet agafar bé una guitarra, que té un pal més gran.

Van tocar al Primavera Sound de Barcelona el 2007, i sembla que apareixeran per Benicàssim el proper estiu.

Més cosetes a la web de la banda, www.beirutband.com.